Cuentos - Mama, si us plau, no ploris
Aquest text el va escriure un alumne per els Jocs Florarls de 1996 del Col·legi Maristes les Corts.
Quantes vegades hauré maleït ser el que sóc? Déu, vint, trenta...? Per què la meva ànima ha estat empresonada en el cos d'un full de paper grogós que put a resclosit? Un full de paper oblidat i buit, net i buit... (la netedat oblidada de la buidor)...
Però, un dia, ell em prengué amb el seu pols tremolós i em cremà les entranyes per sempre amb la desesperada carícia de la seva lletra incerta. Jo vaig tancar els ulls i el vaig deixar fer... Volia no escoltar res, tornar a ésser allò que tant havia maleït: un full de paper buit i net, però les seves paraules retronaven dintre meu i les seves llàgrimes ofegaven el meu alè, l'alè d'un full de paper marcat inexorablement per l'estigma d'una vida de por i d'amor que es confessa, una vida que escup lluny els dimonis que mai ningú no ha volgut escoltar, una vida que, a les portes de la mort, comença a viure.
"Mama? Hola mama, sóc jo, el teu fill esgarriat, la vergonya del pare. T'escric avui, després de vuit anys que no hem sabut res l'un de l'altre, després de vuit anys que l'home que em va engendrar renegués de mi i em fotés fora (això sí que és un pare!). La veritat és que ni tan sols puc dir que t'escric avui (vés a saber si Ella se m'endurà d'aquí unes hores, o uns minuts, o...). Sóc una margarida en mans del temps que, cruel, segon a segon, em desfulla tot cantant: "La dinya, no la dinya, la dinya, no la dinya,...".
Escolta'm bé, mama, escolta bé el teu "poeta de la misèria", com sovint m'anomenaves, amb un deix d'amargor, quan m'acaronaves el cap acotxat sobre la teva falda, xop de suor i tremolant, amb el "mono" del cavall rossegant-me les neurones i els insults del "pare (?)" devorant el poc cor que mai no he tingut. Sí, mama, escolta'm bé, però , si us plau, no ploris. Mama, no ploris, no; és l'única cosa que em sento amb dret de demanar-te perquè és l'única cosa que jo, com qualsevol fill, no puc suportar.
Et deus preguntar que se n'ha fet de mi, tots aquests anys. Jo em suposo la resposta del ?pare?: ?Res de bó?; i saps, mama, aquesta és l'única vegada que, pel que a mi fa, el ?pare? no va massa errat. Doncs bé, després que llancéssiu la tovallola quan més us necessitava i jo em trobés sol, sense pares, sense casa, sense calés, sense ningú a qui recórrer cercant una paraula d'ànim, o de consol, o d'esperança..., després de l'hematoma moral que vaig rebre quan em vau tancar les portes, colpejant-me la cara i l'ànima, em vaig refugiar en la xusma suburbana, una colla d'infeliços ofegats de brutícia que escandalitzen els ?molt honorables vianants? com vosaltres, qui, amb un llit sota un sostre i un plat calent a taula, margineu tots aquells qui els han tinguts i els han perduts, i els qui, potser, mai no els han pogut tenir, i aneu configurant dos universos humans diferenciats i insolubles: el vostre, el superior, que alberga una abundant riquesa d'hipocresia i d'egoisme, i un altre, ocult i silenciós, constituït de carnassa humana alimentada amb la vostra vergonya i precipitada a l'abisme pel vostre repudi.
Jo formava part del primer món; ?T?ho hem donat tot?, deia el ?pare? el dia que em foragità de casa. Sí, és clar, per a vosaltres ?tot ? és allò que pertany exclusivament al vostre univers particular, allò que podeu comprar (subornar!) amb diners. Però, per a mi, el vostre ?tot? no era res (potser perquè, com tu em deies sovint, mama, vaig nèixer amb esperit de poeta). El fet és que l?única cosa que volia de tu i del ?pare? era un xic de tendresa, un ?t?escolto? de tant en tant, una miqueta ?atenció per tal de convèncer-me que no estava sol... Et sents tant sol quan tens diset anys!... Però. Oi que això no sabíeu on comprar-ho? (Mama, no ploris, em sents? Si us plau, no ploris).
En canvi, aquella desgraciada gentussa em va acollir sense prejudicis ni preguntes, sense peròs ni condicions. Em van dir: ?Som aus de rapinya que lluitem per sobreviure?. A poc a poc, vaig aprendre a desxifrar el cru sentit d?aquest mots: la lluita era el robatori, la violència, la il?legalitat... I el sobreviure era la droga, el mitjà per oblidar el viure. Entens, ara, per què abans que ?aquell home? em fotés fora de casa nostra, em vaig enganxar al cavall?. Era per oblidar la vostra indiferència respecte a mi, per fugir de vosaltres, dels vostres crits, del vostre univers d?escombraria refinada! (Mama, si us plau, deixa de plorar; ara ja és tard).
Em vaig dedicar a fer feines brutes, arriscant la meva pell, per a aconseguir pasta i poder canviar-la per heroïna al camell que ens visitava cada tres nits. Quant sentia la droga fondre?s a la meva sang, entrava en un trànsit que em deixava la ment en blanc i llavors, tan sols llavors, em sentia feliç. Em sentia feliç perquè m?enlairava per damunt de la ferralla que m?envoltava. Volava i volava... Però sempre aterrava, i aquesta batzegada, el topar de nou amb la mirada d?allò de que havia escapat, era la més dolorosa. És trist, però em sentia feliç perquè, en aquella plàcida serenor, no sentia absolutament res. (Mama, prou, no ploris més; si us plau, no ho facis).
Devíem ser vuit o nou ?germans? a la banda. Quan un la dinyava, algú altre, com jo, el reemplaçava. Parlàvem poc, però érem capaços de morir els uns pels altres- El que era d?un, abans era de tots els altres que no pas seu. Tot ho compartíem, fins i tot el cavall... i les xeringues. Així fou com, de sobte, sense conèixer-la, Ella aparegué i ens captivà a tots. Jo, al principi, li tenia por. La temia perquè era més forta que tots nosaltres. Ella ens seduïa, i a qui es rendís als seus encants, se l?aferrava i se l?emportava a l?Infern per sempre. Els meus germans de la tribu anaren caient, a poc a poc, ara l?un, ara l?altre, extasiats i farts d?una vida tant malalta de lluita i misèria, amb la sang contaminada i les neurones enrampades. Tornava a estar sol. Fou aleshores quan Ella em jurà que, si deixava que es quedés amb mi, no se m?enduria; compartiríem la nostra existència, seríem una sola essència. Jo sabia que acceptant aquesta promesa, decidia el meu destí, però no em veia amb forces d?encarar un vida sol. Preferia morir a les seves mans que viure sense ningú. I vaig acceptar. Certament, però , vaig dubtar. Dins el meu cap ressonava l?eco d?una frase que, quan jo era un nen, em repeties cada nit, després de la plegaria d?abans d?anar a dormir: ?Recorda-ho sempre: estimar i compartir ens fa més humans?. Jo no volia ser més humà ( si ni tan sols volia ser humà!); el món m?havia ferit massa vegades el cor, i jo no volia pertànyer al aquest món, al vostre món. Per altra banda, recordava la màxima que ens unia a tos els ?germans?, ja desapareguts, de la colla: ?Som per compartir?. Si no compartia, no era res, i un poeta, encara que ofegat a la misèria, prefereix la mort a no ser ningú. (Mama no ploris; no ploris, no).
Ella m?ensenyà a veure la vida d?una altra manera. Ja no em punxava ni feia res d?il?legal. Treballava al matí rentant els vidres dels cotxes, i vaig aconseguir que Benestar Social em trobés un piset de mala mort al raval de la ciutat, on em tancava cada tarda escrivint i escrivint, fins que els ulls em ploraven i la mà se m?adormia.
En un principi, Ella es portà bé amb mi; em succionava les defenses melosament i la vida se m?escolava com un reguerol que flueix tímida i amorosament. Però, un bon dia, em digués que m?havia arribat l?hora, que ja s?havia cansat de mi, que havia localitzat una parella d?homosexuals per endur-se?ls... I, tan misteriosament com quan arribà, Ella marxà, tot emmetzinant la meva sang indefensa i dient que, en qualsevol moment, vindria a tallar l?intàctil fil de la vida que em feia bategar el cor. Ja ho veus..., m?havia enganyat... Jurà no endur-se?m... M?havia enganyat... Com tothom.
Des d?aquell moment, la sento molt més endins. Pràcticament no m?aguanto dret, m?ha caigut el cabell i m?ha sortit unes crostes vermelles per tot el cos. Tinc por, mama, tinc por que vingui a buscar-me! Però també la trobo a faltar, i és que no sé viure així, sol i abandonat... Ssssshhhhtt! Truquen a la porta... Potser és Ella... Sí, és Ella... Mama, m?acomiado de tu perquè ella m?està esperant, la SIDA m?està esperant... Sí, mama, Ella, la SIDA, em diu que m?hi acosti... Jo no vull anar-hi... Ara ja pots plorar, mama. Plora per tu i per mi, perquè jo no tinc forces per fer-ho. La SIDA m?ha xuclat la vida; tot per compartir una maleïda xeringa! La mort m?està fent entendre la vida: ?Compartir ens fa més humans? deies tu; ?compartir m?ha anihilat?, dic jo; Ella solucionarà el sil?logisme, dient: ?Ser més humans, ser humans, us durà a la destrucció, i aquesta, jo mateixa, us acompanyarà fins el bes de la Mort?. Diu que té pressa, que això s?ha d?acabar... S?acosta i em mira (es tan dolça!)... ?No serà res?, diu, ?no serà res?...?
Fa uns dies els de Benestar Social el trobaren aquí, sobre l?escriptori, mort. La seva olor putrefacta enverinà l?aire d?aquesta cambra i el seu somriure plàcid embolcallà la foscor d?una tènue llum musical. I Ella, on deu ser Ella ara? Si no arribo a ésser d?ingenu!. La SIDA està sadollant la seva insaciable set de vides tendres, seduint tots aquells qui, sense saber-ho, actuen de tal manera que imploren la seva presència a crits.
Pel que fa a mi, l?assistent social m?arrencà del bloc i em llençà a la paperera, tot plorant mentre deia: ?Poeta, tan sol que et trobaves que només has pogut compartir la teva mort amb el record d?una mare que t?abandonà??. Jo cridava que no, que el full de paper que estava amputant del bloc del poeta l?havia acompanyat fins l?última alenada i el darrer sospir.
Ara, aquí fora, tot és foscor i silenci. Tenebres. Fred. Oblit. Dins meu, en canvi, la cremor elegíaca dels seus mots em lacera indeleblement el cos; la cremor d?una úlcera moral que perdurarà en mi durant tots els intervals d?un temps immesurable que se?m fa etern. Ara entenc, poeta, per què vas optar per morir compartint i escapar de la vida en soledat. I és que tot, fins i tot jo, un tros de paper grogós que put a resclosit, som per compartir. Ja sigui la Vida... o la Mort.
Está molt bé. Emotiva i més real del que creiem. Se m?ha fet, però, un xic llarga.
Sent by dritz on 06/09/2004 at 01:16 GMT